Avui 8 de setembre és la Diada nacional del Principat d’Andorra, la diada de Nostra Senyora de Meritxell, he pensat que seria un bon moment per parlar-vos de la meva estima amb el Principat.
Tot va néixer amb la coneixença del tiet de ma mare, un català pencaire que es va casar amb una andorrana i va fer el somni de la seva vida, anar a viure i treballar a Andorra.
El meu enyorat Pere Font Llonch, era una persona impressionant, tant per la constitució física (venia de pagès) com per la seva bonhomia i simpatia. Gràcies a ell, gràcies a les visites que fèiem amb els meus pares, circulant amb un Seat 127 per aquelles carreteres plenes de revolts perillosos, vaig començar a enamorar-me del petit país dels Pirineus.
Com a infant que era, arribar a Andorra era encisador, màgic, enlluernador. Era com si anéssim a l’estranger, com una petita Suïssa. Els supermercats estaven plens de productes desconeguts per a nosaltres, de marques europees que a Catalunya no havíem vist mai.
Una de les coses que em sorprenia més, eren els cotxes de gamma alta… N’estava ple! maremeua! Jaguar, Porsche, Mercedes, etc.
Les botigues de joguines eren màgiques amb uns aparadors molt ben fets. Les botigues de roba ni cal dir-ho, fantàstiques. Era l’època del consum massiu a l’hora d’anar a Andorra, el formatge de bola, el sucre, la mantega Breda en llaunes gegants, l’alcohol…
Tanmateix a mi el que hem frepava eren les muntanyes, la neu, sobretot la neu. Sovint el tiet ens apropava al Pas de la Casa per tal de veure a prop les muntanyes ben curulles de neu. De fet, penso que la meva malaltisa dèria per les muntanyes i la neu ben probablement és per culpa de la influència del tiet andorrà.😘
Amb els anys, vaig descobrir el meravellós món de l’esquí i cada volta que anava a esquiar al Principat, aprofitava per saludar el bo d’en Pere, malauradament fa uns anys que ens va deixar, ara toca aprofitar les esquiades andorranes per saludar i xerrar pels descosits amb la seva estimada muller, la Paquita, que amb més de noranta anys té una energia prodigiosa.
També amb els anys vaig fer amics andorrans o catalans que vivien allí, i que s’estimàven el país. Un estiu vaig descobrir la Vall d’Incles, una tardor feia parada en un entorn màgic com Sedornet. Més tard van venir el paradís dels Llacs de Pessons, el refugi de Sorteny, i cada volta que visito el petit país, descobreixo nous indrets.
I la llengua! Com no! El Principat d’Andorra és l’únic país del món, on la meva llengua és idioma oficial. No hi ha orgull més gran. I una enveja, sana, però una enveja immensa.
Ho sé, n’estic segur que al Principat es poden fer les coses millor, com n’estic segur que de mica en mica s’aniran millorant aquests aspectes que no acaben d’anar bé, n’estic convençut, però que voleu que us digui, Andorra em té el cor-robat, les seves valls, els seus cims, el verd de la vegetació, el blanc de la neu, la llengua, sempre tinc el Principat dins el meu cor. Bona diada germans andorrans!
Josep Pont Font
